«A la planta baixa hi posaré una cuina enorme perquè tots els convidats puguin seure al voltant d’una llarga taula de fusta davant del foc. A dalt, les habitacions, totes amb vistes a la masia principal i al verd del darrere. I darrere de la pallera, una piscina perquè els nens juguin i gaudeixin dels dies de sol.»
Així passava les estones de petita: imaginant, reformant mentalment la pallera de casa nostra, veient-la plena d’hostes feliços. Hostes de la resta de la península, dels països nòrdics, dels Estats Units i fins i tot del Japó!
Sempre m’ha encantat conèixer gent d’altres llocs del planeta. Als meus pares també. Tot i estar molt vinculats a la seva terra, els fascinava el món exterior. Però tenir cura de la granja no ens va permetre viatjar tant com hauríem volgut.
Fins que un dia, fa set anys, em vaig dir: si tu no hi pots anar, convida’ls a casa teva! Havia arribat el moment de fer realitat aquells somnis d’infantesa.
I així neix Marcús Casa Rural
Sí, heu fet bé els càlculs: érem en plena crisi. Ens van aturar els problemes financers del país? Gens ni mica. Som gent positiva. Sabíem que entre tots ens en sortiríem, que tornaríem a tenir ganes de gaudir dels espais verds, córrer pels camps, passejar per la muntanya i riure amb la família i els amics.
En nou mesos havíem restaurat la masia on jo havia crescut. La vam obrir al públic el primer cap de setmana de juny. La restauració va ser una autèntica bogeria, però va valer la pena. L’emoció d’aquell primer dia va ser indescriptible. El meu marit, en Manel, els meus dos fills, en Marc i l’Aran, i jo no podíem contenir-la!
Poder compartir els nostres espais i ensenyar als hostes d’altres regions i països la nostra manera de viure, les tradicions, el menjar, els valors i la terra... Era com si de sobte tot tingués sentit.
Quan el turisme rural es converteix en la teva vida
Estic convençuda que vaig néixer per gestionar una casa rural a Lleida. Hi ha una cosa del meu treball que em fascina especialment: explicar les nostres històries i veure l’interès als ulls dels hostes.
Just on t’asseus, jo hi passava hores jugant amb les bales de palla. Aquell era el lloc preferit de les gosses per tenir els cadells. I aquí, a l’entrada del menjador, aparcàvem el remolc i descarregàvem les bales.
Els fascinen els petits detalls de la vida rural. A mi m’encanta compartir-los i conèixer millor els hostes i les seves històries. El que no m’agrada gens és veure’ls marxar!
Em consola que se’n van contents i amb ganes de tornar. Expliquen com s’han sentit desconnectant del món exterior, com n’ha estat d’entranyable sentir-se en família i com de renovats se senten per continuar amb les seves vides. La seva felicitat és per a mi una font de satisfacció infinita.
I de vegades, encara avui, m’assec davant de l’antiga pallera, al mateix lloc on ho feia de petita, admirant la nostra casa rural.
El diari de Marcús